Ara al juliol vaig tenir la sort de participar en la 8a edició del Cor Jove Nacional de Catalunya. “Vaig tenir la sort” dic, com una manera força típica de començar un text d’agraïment. És, aquest, un text d’agraïment? Sí, és clar, però aquest any les sorts que tenim prenen una altra dimensió. Potser per això fa una setmana que arrossego una ressaca emocional més grossa que tota la plana de Vic, on se’m barreja l’enyor amb la felicitat i amb la gratitud d’una manera dolça com el so tan dolç de les primeres notes del primer concert després de tot això. Sí, #totaixò: la pandèmia mundial, amb tots els seus dols, les pors, les incerteses. És clar que dic que “vaig tenir la sort” de viure el CJNC20! Amb els altres amics que hi anaven, setmanes abans, ens preguntàvem com seria possible fer una cosa així, amb #totaixò que passa. Doncs sí. Era possible, gran fortuna! Gran mèrit, aquest miracle! I mèrit de qui? Doncs de qui fa la música, que és qui l’escriu i qui la toca, i qui la dirigeix i qui la canta, i qui posa a punt els qui la canten i, sobretot, de qui treballa perquè tot plegat sigui possible. No ens cansarem, els cantaires, d’agrair a l’Albert i a la Marina la seva feinada, així com a l’equip del Moviment Coral Català. Com va dir el Lluís, el món el mou la gent tossuda, i sort en tenim. Més que res perquè no se sap quant durarà, #totaixò, i no podem renunciar a la música indefinidament. No podem renunciar a allò que omple l’ànima així com així.
Vam cantar, doncs, a distància i amb el coi de mascareta per demostrar que era possible. Ha estat tota una experiència viure la música amb aquesta pàtina de solitud imposada, havent d’intuir només pels ulls el que ens estava passant per dintre, la poesia que cantàvem, rere totes les barreres, en comunitat. Era el súmmum de l’acte de confiança que és cantar junts: gairebé no et veig, però et sé vivint el que visc. Em costava no plorar cantant el salm 23 de Schubert, cada vegada, dient no tinc por de res perquè us tinc vora meu, “du salbst mein Haupt mit Öle” i cada paraula se’m clavava a dins: em sentia beneïda, afortunada, sentint els mots des de la meva sort d’estar viva, d’estar cantant en aquell moment amb aquelles persones. Les paraules no són més que sons posats l’un al costat de l’altre. La dicció, l’acte de dir (com molt bé sabem i com sap la Rochsane), és a l’arrel de l’acte de cantar. Posant sons l’un al costat de l’altre, i posant-los com toca, omplim el so de significat. Estan passant coses, estem creant una realitat que no existia: els cantants som en una sala d’assaig amb el Lluís que ens dirigeix i la Maria que ens omple des del piano i de cop i volta els ulls se’ns omplen de boirina en la nit, mentre canta el rossinyol entre els arbusts, sota la llum fantasiosa de la lluna que fa lluir la rosada sobre la tija verda. Estem vivint unes coses que no hi són! Això és molt fort, és clar, i poder-ho viure des de dintre és una experiència transcendent en el sentit estricte (és a dir que transcendeix, que va més enllà de l’experiència d’un mateix). Fer música és amplificar aquesta transcendència i traslladar-la a qui escolta.
Hi havia una peça del repertori (Ständchen, de Schubert) que cantaven els homes amb una solista. Seré sincera, ni tan sols me l’havia escoltada abans d’anar a l’encontre, que prou feina tenia a estudiar totes les altres i a apuntar-me les traduccions a la partitura per poder veure florir els poemes, com a mínim, mentre cantava confinada del cor darrere la pantalla i la mascareta. Sort que ens van treure la pantalla, sort. Deia, doncs, que el primer cop que vaig sentir Ständchen va ser en directe, envoltada de les veus i llegint, a mesura que avançava la peça, la traducció del text. I va ser una experiència colpidora, privilegiadíssima, d’espectadora interna. Anava construint-se un significat davant meu, la música i el poema se’m trenaven a dintre des dels timbres de cadascun d’ells i de la solista. Em va atrapar la seva manera d’articular les paraules, la seva manera de crear realitat quan deien no dormis! Quan parla l’amistat, quan parla l’amor; amiga, estimada, no dormis! No dormiu, vetlleu per anar a collir-ne els fruits! Us en trobareu les mans curulles, d’això tan rar, preciós, propi del terreny del misteri, que és connectar, connectar de debò amb persones que vibren a la mateixa freqüència que vosaltres.
I això és el que estàvem fent, collir fruits: sembrar i collir tot alhora, bussejar en una música que es ventila el pas dels segles, connectar amb cada ànima que ha estat on som nosaltres ara, sospirant “leise!” o dansant entre el foc del campament del Zigeunerleben. Insistia molt, el Lluís, als assajos, que havíem d’arriscar, que ens havíem d’implicar, i jo mig-reia rere la mascareta perquè personalment aquest discurs em ressona molt, a la vida en general, en la música en particular i encara més específicament amb aquest repertori monumental que t’està interpel·lant tota l’estona, que vol que hi siguis, que hi posis tota la teva capacitat de sentir. La Viviana ens va dir, en una de les classes, que els compositors ja són morts però nosaltres no, i en la música que fem hi és el compositor però molt més hi som nosaltres; vius, presents ara i aquí. Quin tresor l’ara i aquí. Això hem estat fent: cantar del tot, viure del tot. Com nosaltres quan ens hi duia el Lluís, a aquella freqüència, i hi vibràvem fort. Hi vivíem fort. “A la vida hem vingut a morir en l’intent!” va dir-nos un dia, i ja no me n’oblidaré mai, d’aquestes paraules. Visca sempre la intensitat ben entesa, la que no ens escombra sinó que ens eleva, la que ens fa transcendir, la que ens du a cantar del tot, a viure del tot. La intensitat que ens feia ser partícips d’aquell “no dormiu” que ens feia arribar Schubert a través dels segles: no us apalanqueu, no claudiqueu, seguiu defensant la vida, la vostra i la de tothom, la vida viscuda, la vida de veritat, plena de significat i plena de música.
Font: https://xocolataamarga.blogspot.com/2020/08/no-dormiu.html?m=1
